Biografia de Ramon Calsina
1901
Ramon Calsina va néixer el dia 26 de febrer de 1901 a Barcelona. Els seus pares tenien un forn de pa i la vivenda en una casa del carrer de Castanys davant del Mercat de la Unió i darrere del Casino de l’Aliança. Això era el centre mateix del Poblenou, un poble acabat d’annexionar a la gran Barcelona i que s’havia convertit, per mor de la industrialització de Catalunya, en una concentració de fàbriques i en un barri d’obrers amb moltes inquietuds socials, culturals i espirituals, i també carregat de conflictes de tot ordre.
1913
Des de petit mostrà la seva inclinació com una cosa ben natural: “Jo vaig néixer dibuixant com un altre neix geperut”, deia. Paper que queia a les seves mans, paper que omplia de gargots, i aquesta fou sempre la seva gràcia davant de familiars i coneguts.
1923
Acabat el servei militar i després de treballar uns mesos al forn familiar va decidir que si volia ser artista la seva dedicació havia de ser total. Seguia anant a Llotja a classes puntuals i la resta del temps intentant obrir-se camí. Va obrir un estudi al carrer de Girona amb el seu amic el pintor Miquel Farré i Albages.
1929
L’any de l’Exposició Internacional a Barcelona, el seu company Miquel Farré va guanyar el primer premi de la Beca Amigó Cuyàs d’àmbit nacional, i ell, el segon premi, tots dos amb dotació econòmica. Van estar uns quants mesos viatjant per Espanya: Madrid, Sevilla, Granada. En aquesta última ciutat van tenir relació amb els músics Falla i Arbós, i també conegueren García Lorca.
1932
Aquest any Ramon Calsina va guanyar, tot sol, la mateixa beca, però la internacional, per anar a París. Contrariat per haver de marxar tot sol hi va anar amb el seu amic Farré, compartint els diners del premi. L’estada a París va durar un any i mig estirant tant com pogué els diners, i va ser molt profitosa. Va treballar molt i es presentà a diferents exposicions, entre elles a la Societé Nationale de Beaux Arts, el Salon des Humoristes i el Salon des Superindependents, i també li van publicar dibuixos a la revista alemanya Ders Quersnit. La seva manera de fer tan personal cridava l’atenció dels crítics i potser s’hauria obert camí a París, però ell preferí tornar a casa.
1934
Ramon Calsina presentava obres seves allà on podia, però va ser l’any 1934 que va fer la seva primera exposició individual a la Sala Parés amb 47 pintures i 17 dibuixos. Aquesta exposició va ser un succés, hi hagué ressò i la majoria de les crítiques foren molt bones, algunes no perquè el trobaven massa càustic, però tothom destacava un magnífic ofici.
1939
Amb la derrota de la República es produí l’exili que deixà Catalunya sense intel·lectuals. Ramon Calsina també passà a França però al cap de pocs dies, davant la possibilitat d’un llarg exili decidí jugar-se-la i tornar. Passa uns mesos a la plaça de toros de Vitòria convertida en camp de concentració fins que aconseguí tornar a casa.
1945
Es casà ja gran, 44 anys, amb Rosa Garcés, que en tenia 22 i tingué tres fills. La situació econòmica d’un artista pintor tan independent era molt magre i això va ser la causa principal que ho fes tan gran. Però va trobar una dona amb molta empenta, que creia en ell i en la seva tossudesa i l’enteresa amb que ella afrontà la situació li permeté a ell seguir fent el que creia malgrat els inconvenients que això representava.
1957
L’exposició d’aquell any a la galeria Syra va ser important. Un grup d’amics i d’entitats culturals va aprofitar per fer-li un homenatge i entre unes quantes iniciatives es va fer una subscripció per comprar un magnífic oli i el van donar al Museu d’Art Modern de Catalunya. Aprofitant el relatiu èxit econòmic de l’exposició els mesos de juny i juliol d’enguany Ramon Calsina vingué amb la família a Menorca, al poble pescador de Fornells. Fou una etapa magnífica per a tots i ell pintà 18 teles que foren exposades, abans de partir, a la casa on vivien, al carrer del Mar num.5, i tot el poble desfilà per la improvisada exposició.
1965
Aquell any fou un punt d’inflexió en la vida de l’artista. El propietari de Mobles La Fabrica, Estrada Saladich, es convertí en un mecenes de l’art i es dedicà a adquirir quadres amb la idea de crear un museu propi. Un dels seus artistes preferits era Ramon Calsina i li comprà una bona quantitat d’olis per un milió de pessetes . A més, li organitzà una exposició de dibuixos i una conferència. Li concediren també el prestigiós premi Inglada Guillot de dibuix. Tot allò coincidí amb una època de bonança econòmica al país i també a les butxaques dels seus admiradors. A partir d’aquest moment la situació va millorar; les seves necessitats sempre havien estat mínimes, això no va canviar, però va poder desentendre`s per sempre més de les obligades exigències econòmiques d’una família i això fou un alliberament.
1984
Calsina ha tingut sempre un públic fidel i entusiasta, però un escàs reconeixement oficial; això no va canviar mai fora d’uns moments puntuals. En canvi si es repassa el que s’ha escrit sobre ell té una entitat considerable i hi ha una unanimitat en molts aspectes: un ofici extraordinari que li permet la total llibertat per expressar una personalitat exuberant; reconeixement a la seva integritat, a ser fidel a unes conviccions davant d’unes modes canviants fins a l’absurd; admiració davant d’una actitud moral que posa per sobre de tot uns principis transcendents.
1990
Ramon Calsina no tenia cap llibre monogràfic sobre la seva obra i com que sempre l’havia desitjat va decidir, amb els seus propis diners i la col·laboració familiar, posar-se a la feina. El resultat va ser molt bo perquè el llibre està molt ben resolt, però naturalment i, sobretot, pel seu contingut. És una carta de presentació magnífica perquè qui no hagi sentit a parlar mai de Calsina es pot fer càrrec de qui és sense gaires paraules.
1992
Ramon Calsina va tenir sempre una salut envejable i una gran vitalitat que li va permetre treballar fins poc abans del seu traspàs. Van ser 60 anys de dedicació a la seva passió: “Pinto perquè m’agrada, m’agrada molt. Crec que és un do de Déu. Pinto cada dia, ja li dic que en gaudeixo d’aquesta feina perquè és una feina de debò, s’hi ha de posar esforç i, més encara, el foc que hi ha dintre de cadascú. Això és molt personal.”Això li deia a un periodista uns mesos abans de deixar aquest món, i ho va fer amb plena consciència del pas que anava a donar. Fou el 26 de novembre del 1992.
