Josep M. Espinàs

Avui - 13 de desembre de 1990

Un llibre a temps

No he vist mai personalment Ramon Calsina, el pintor. I confesso que la seva obra només l'he conegut una mica, i ja molt tard. Si hi afegim que no sóc crític d'art, ¿el que jo digui pot tenir cap interès? Cap interès d'amistat o de clientela, això és segur.

Vaig parlar de Calsina quan se li va organitzar, deu fer sis anys, una exposició d'homenatge. Ho vaig fer en aquest diari, però no he volgut rellegir l'article d'aleshores. És un altre moment, i el motiu de parlar-ne és un altre: l'aparició d'un llibre sobre Calsina. Un llibre? Si no m'equivoco, el llibre, és a dir, l'única monografia important que s'ha publicat sobre el pintor. El text és d'Enric Jardí, el pròleg d'Avel·lí Artís-Gener i l'apèndix -evocació personal- redactat pel fill del pintor, Ramon, que ho diu ben clar: "És veritat que un llibre d'aquesta envergadura sobre una obra com la del pintor Calsina, tard o d'hora algú, persona o institució, podria o hauria de creure necessari dur-lo a terme. Però tal com està l'ordre de prioritats, el més probable és que fos una obra pòstuma. Hem preferit avançar-nos als esdeveniments, compartint-la i gaudint-la amb ell."

0 sigui que qui ha editat aquest gran volum és la família, si ho entenc bé. Tants llibres d'art que es publiquen -sobre tota mena de pintors: antics i moderns, famosos de sempre i figures cuites en l'última fornada- per editorials especialitzades o per fundacions culturals, i la trajectòria i l'obra de Calsina no ha trobat un lloc en aquests projectes. Potser cal recordar que Ramon Calsina és a punt de fer noranta anys -va néixer el febrer de 1901 al Poblenou- i que durant tota aquesta llarga vida no ha parat de pintar, i encara pinta. Probablement és el degà dels pintors catalans actuals, i la seva extensa producció no cap en aquest llibre, tot i que recull al voltant de 310 obres, si un ràpid recompte no m'ha fallat. (L'única reserva que faig a aquest volum és la manca d'índexs.) Es tracta, doncs, d'un primer document representatiu d'un pintor que ha fet moltíssimes exposicions, que té un caràcter propi dins el panorama de la pintura catalana d'aquest segle... i un document que arriba a disposició pública gràcies a un decidit esforç privat.

S’ha evitat, doncs, el que el fill del pintor en diu una obra pòstuma, el llibre que apareix després de la mort de l'artista per tal de recordar-lo i fer-li justícia. És evident que són molt importants, aquests llibres recordatoris, i sovint no es pot fer un estudi prou complet de l'obra i de la biografia d'un pintor, d'un escriptor, d'un músic, d'un personatge realment productiu fins que no ha passat força temps de la seva mort. Però això ha de ser compatible, penso, amb una suficient companyia en vida. No tothom la sap buscar ni tothom la troba. Hem d'aprendre d'altres països l'interès del món polític, cultural i social per acompanyar la vellesa dels qui al llarg dels anys han creat una obra. Una companyia feta de gestos i atencions que acreditin, simplement, reconeixement i solidaritat cívica.

Josep M. Espinàs