 |
 |
 |
 |
 |
 |
| Biografia | ||
| Entrevistes | ||
| Crítiques | ||
| Llibre | ||
Avel·lí Artís-Gener
Serra D’Or
Febrer 1984
Amb Ramon Calsina
Aquells que somien i ensenyen a somiar
No deu ser allò que entenem per polit que comenci aquestes ratlles citant-me a mi mateix, però no se m'acut cap altra manera d'entrar en matèria. Una entranyable amiga meva -que fins aleshores ignorava l'obra i la persona d'en Ramon Calsina-, avesada com és al meu tarannà inclinat a la hipèrbole, volia conèixer detalls respecte al fer del nostre gran pintor, el qual havia pensat entrevistar per a la televisió, en un programa cultural on intervenia cada setmana. Em demanava una definició que l'orientés i li vaig dir:
-El que en Pere Calders és en literatura, en Ramon Calsina ho és en pintura.
La frase, reduïda a sentència, aplegava tots els inconvenients de les afirmacions massa rotundes; calia matisar-la i ho vaig fer a grans trets, i insisteixo que la meva amiga se sap de cor la meva tendència al ditirambe. Ara, en aquestes ratlles, em proposo d'analitzar amb menor superficialitat allò que vaig dir a la Maria-Antònia Oliver. I sóc conscient que l'empresa m'obliga a advertir el lector que no penso exagerar gens ni mica. He de dir que quan la meva amiga ja coneixia els dibuixos, les litografies i els olis d'en Calsina -i Calsina mateix in person-, havia convingut en la justesa de la meva sanció. Aquest és un bon moment per a la reflexió, quan hi ha anunciada l'exposició antològica d'en Ramon Calsina i quan, tothom que ho vulgui, podrà examinar l'obra exhibida i treure'n les pròpies conclusions.
A part (i potser hauria de ser entre parèntesis) cal que consigni que, un dia que en parlava amb en Daniel Giralt Miracle i li assegurava que cap dels joves de menys de vint anys no tenia esment de l'obra del nostre pintor, el crític d'art m'havia respost:
-Pot doblar l'edat amb la consciència ben tranquil·la: la ignora la majoria de gent de quaranta anys en avall, malgrat que hi hagi unes venturoses excepcions.
Desconèixer la personalitat i l'obra d'en Calsina és un greu mancament que fa pensar, una vegada més, en aquell breu article que en Jaume Fuster va publicar a l'Avui titulat "Una cultura d'oblits", amb motiu del centenari del naixement del meu pare, el dramaturg Avel·lí Artís i Balaguer, efemèride que, llevat de l'article d'en Fuster i un parell de notes més, no va provocar ni la més petita remembrança. Enguany, al desembre, en farà trenta de la seva mort i els tres fills d'Avel·lí Artís ja ens hem fet a la idea que tampoc, l'any 1984, ningú no es recordarà d'ell. Però acabo el parèntesi, que ja se'm torna soliloqui.
A partir de l'academicisme més sòlid i de l'ofici més depurat, en Calsina, que és un home creador i poderosament imaginatiu, ha reflectit damunt els llenços el seu estremidor món oníric, paradoxalment asòmat i tangible, nodrit en substància per les arrels més profundes en el passat, i s'ha transformat en una actualitat punyent: la sagrada vigència d'allò que en l'home hi ha d'incommovible. La seva no és una pintura nostàlgica -com això que hem dit podria induir a creure-, sinó absolutament al contrari: la recreació d'un pretèrit (ara quasi històric) irrenunciable i irrefutable, perquè posseeix tota la nostra essència de l'ésser mateix, tota la dimensió que cristal·litza en el nostre avui. Quan en Calsina evoca el seu Poblenou -i mireu que ho fa reiteradament!- no és pas que ens meni al vell Poblenou, avui barri de l'urbs, sinó al nostre Poblenou contemporani, al Nou Poble de Catalunya, ensenyant-nos que no som uns simples passavolants subjugats per modes transitòries, sinó que posseïm, vinculades a un heretatge formidable, unes poderoses característiques que ens defineixen amb tinta indeleble.
Quan la pintura es va cansar de ser fredament objectiva, de plasmar de fora a dintre, va capgirar el procés i va néixer l'art de pintar de dins a fora, l'abstracte. Era una nova expressió i exigia mètodes nous de llenguatge. Això encara fa més conspicu el cas d'en Calsina, perquè ell, que exterioritza el seu món íntim, tan fabulosament ric, ho fa servint-se de la terminologia que hom ha arraconat com a inservible de cara al nou abast: el realisme més sever i més fidelment arrapat als cànons, aquesta modalitat pictòrica que vol, com a premissa inexorable, que el pintor sàpiga pintar.
Per això, atès el volum del seu missatge, cal que el seu llenguatge tingui el suport d'una tècnica rigorosa, bastida severament damunt els patrons més estrictes. Un tipus tan íntim de comunicació fretura d'una expressió no gens críptica, ans amb uns elements ben entenedors, que no calgui desxifrar, perquè a l'espectador de la seva pintura encara li resta la grossa feinada de penetrar en aquell món insòlit i cal que el camí sigui lliure i expedit, sense l'obstacle d'haver d'endevinar o interpretar si allò és un pa, una rajola de xocolata o un molinet de cafè: en el fer pictòric d'en Ramon Calsina el pa és un pa, la rajola de xocolata una rajola de xocolata i el molinet de cafè un molinet de cafè, autèntics, amb una esbalaïdora dosi de verisme, de realisme de trompe l'oeil. En aquesta faiçó -i escric deliberadament faiçó i no pas faisó- d'en Ramon Calsina és quan agraïm el seu virtuosisme de pintor mestrívol. I, encara, el fet singular que amb el seu llenguatge convencional, formalista per definició, subjecte a les normes de composició més farcides d'ortodòxia, ens meni al paradís irrealment màgic de la seva inestroncable imaginació, a la tremenda veritat del somni recreat per al nostre plaer.
¿l no són justament aquestes les característiques de la fabulació d'en Pere Calders? ¿No és, disfressada de consuetudinari, com ens fa empassar la meravellosa aventura del seu pensament, del seu univers oníric? Aquesta és la raó del meu paral·lel Calsina-Calders. Entrem al territori dels somnis d'ambdós de bracet amb la terminologia narrativa més normalment quotidiana. Un i altre ens menen a l'inacabable paradís de llur imaginació febricitant, implacablement i directa.
La qual cosa ens fa adonar que tan plàstic és el món d'en Pere Calders com literari el d'en Ramon Calsina. (I ja sabeu que el terme literari aplicat a la seva pintura no té cap implicació pejorativa, de la mateixa manera que no en tindria parlar de la plasticitat en els textos d'en Pere Calders.)
Haurà estat un bon guany que molta gent jove, de quaranta anys en avall, hagi descobert aquest vivent llegendari que es diu Ramon Calsina i Baró. De la mateixa manera que, ara fa uns anys, molts joves van conèixer l'existència del Calsina de les lletres, en Pere Calders, amb aquell vell aplec de contes seus que pujaven a l'escenari injectats de joventut, sota el títol d'Antaviana. Tant de bo que l'exposició d'en Ramon Calsina equivalgui a Antaviana!